De la pressió a la passió: gaudir dels estudis musicals.

Comença un nou curs i, amb ell, tornen les aules, els instruments i les ganes de fer música. En aquests dies plens de nous propòsits, m’agrada recordar per què faig les classes com les faig: amb la filosofia de gaudir per sobre de la pressió per la perfecció.

Aquesta reflexió em porta a pensar en una pel·lícula que em va impactar profundament quan la vaig veure. Tot i que al cinema hi ha moltes altres històries sobre aquest tema, crec que molts de vosaltres ja heu endevinat de quin parlo. Es tracta de: Whiplash.

De fet, aquesta entrada al blog va començar a prendre forma mentre escoltava un episodi del pòdcast L’ofici de viure: Prendre decisions vitals, amb la intervenció de Sergi Torres. Les seves paraules em van tocar de prop i em van recordar la importància d’apropar-me a la música des de la serenitat, no des de l’exigència constant. I és precisament això el que vull compartir avui, a partir del que mostra Whiplash i de la meva pròpia experiència.

Quan el cinema reflecteix la pressió

La pel·lícula Whiplash (2014), dirigida per Damien Chazelle, retrata amb intensitat què passa quan l’excel·lència musical es converteix en una obsessió. El jove bateria Andrew Neiman viu sotmès a una pressió extrema per part del seu professor, disposat a portar-lo fins al límit físic i emocional. El missatge és clar: si no pateixes fins a trencar-te, no ets prou bo.

Aquesta visió —molt allunyada del que jo vull transmetre— posa sobre la taula una pregunta que m’he fet moltes vegades: quin preu paguem quan la música deixa de ser plaer i es converteix només en exigència?

La meva pròpia experiència

He viscut aquesta pressió en primera persona. Quan estudiava al Conservatori del Liceu, la música era la meva vida, però la frustració era constant: sentia que no arribava al nivell que se m’exigia. Durant una temporada, aquesta sensació em va allunyar del meu instrument. Vaig deixar de tocar el teclat, encara que vaig continuar cantant — i em vaig dedicar als meus estudis universitaris i d'altres activitats artístiques.

No vull assenyalar els meus professors i professores soc conscient que ells també havien après dins d’un sistema que posava l’excel·lència al centre i van fer la seva feina de la millor manera possible. També sé que cal ser coherent amb el nivell educatiu i l’entorn. Però, sense perdre aquesta coherència, crec que és essencial mantenir una filosofia de gaudir: viure la música com una experiència de creixement, creativitat i connexió.

Encara avui estic en procés d’aprendre a no posar-me tanta pressió ni ser tan exigent amb mi mateixa. Això no vol dir deixar de treballar per millorar, sinó trobar l’equilibri per poder oferir sempre el millor ambient a les meves classes i sessions.

Quan vaig deixar de mesurar-me constantment contra un llistó inabastable, vaig poder reconciliar-me amb el meu instrument. Va ser aleshores, acceptant les meves limitacions i fent-les part del meu camí, que vaig començar a gaudir de nou i a recuperar l’estima per la música.

La filosofia d’En Clau de Lu

A les meves classes i sessions, l’objectiu no és treure una nota perfecta ni arribar a un concert impecable, sinó viure la música com a font de plaer i expressió.

• L’error és part del procés.

• La creativitat té espai per créixer.

• L’aprenentatge s’adapta al ritme de cada persona.

Per mi, la qualitat s’aconsegueix des del gaudi, no des de la por. És aquest plaer de fer música el que manté viu el desig d’aprendre i de créixer com a músics i com a persones.

I vosaltres, què en penseu? Si deixem de banda aquesta cultura de l’esforç constant i l’excel·lència com a únic objectiu, i treballem més la del gaudir, estarem perdent qualitat com a músics… o estarem guanyant qualitat de vida?